Colza de carretera

Els camps grocs que
són acotxats pel vent.
La fragant dolçor
de la primavera incipient.
Brisa endormiscada
que acaricia l'herba, fresca,
verda a rabiar, humida.
I el motor, brunzint, cremant
benzina, endavant, mai enrera.

Rellegint Papasseit i Ferrater.

Caminarem vora els espadats
de l'alegria continguda.
Obrirem sacs d'espart
amb runes de maó..
Com aquell qui no vol, barrejarem
les decepcions quotidianes amb
un xic de melangia.

Amb molt de gel,
ja ho saps.

Sense vacil·lar.
Amb temeritat.
Efervescent i
reposat.

Lolita

Impropietat de la paraula
virginal.
Sense la pueril vergonya
d'ensenyar
les calcetes.

Beu el dia amb avidesa
sense ésser del tot
conscient que arrossega
cossos inerts amb el seu pas,
que la sang batega
d'una manera brillant,
que tot es redueix
en un tambor de guerra
a punt de tocar.

La pitjor de les responsabilitats
l'ennuega:
no sap el què es fa.

Sol, solet

Dolces basques,
somorta llum.
Pessics a la panxa i
càndida son.

L'escalfor d'un sol
de biaix,
com el record
de l'infantó.

El silenci eixordador
mena per camins buits.
Resseguint passes difuses
amb l'esguard posat al buit i
sense la calma
de la serenor.
Que estrany es fa sentir
l'eco de veus en una escola
tancada.

Hores d'hospital

La nebulosa tèrbola i densa
que s'arrapa dins el crani,
rere els ulls, rere les parpelles,
sobre el nas i entre les orelles,
fa creure i fa veure
un rellotge balb i astorat
que no té cap altra feina
sinó fer del temps un forat.
I allà s'hi escola el mar,
les gavines i els terrats.
Aquells que s'agiten rere
la finestra. Un marc
del quadre animat el qual
recorda la gran gesta:
aquests murs només tanquen
un parèntesi fugaç,
unes hores de desguàs.

PERESA

No va obrir la carta certificada que feia dies li havien fet lliscar per sota la porta. El carter va compadir-se i va saltar-se el protocol fent-li arribar la notificació del jutjat sense la corresponent signatura del destinatari. Si més no, que n'estigués al corrent, va pensar. Tampoc va fer cas als insistents cops de puny donats a la porta d'entrada. Van durar dies i dies però un matí van cessar. Encara menys van atabalar-lo les perforacions als murs i les parets mestres de l'edifici per introduir-hi les càrregues explosives. I, per descomptat, no van fer-lo aixecar del sofà les sirenes que van ressonar per tot el carrer segons abans que el sostre li caigués al damunt i l'esclafés escampant les seves vísceres entre la runa.