IRA

En Marc jugava amb un petit dau que havia trobat per terra. Era un d’aquells petits, dels jocs de parxís barats. L’agafava entre les mans, el llançava, observava com picava i voltava sobre la taula, no mirava el número, el tornava a agafar i repetia l’acció. Com un autòmat. Un dels cops el dau va picar amb un angle que el va fer sortir de la superfície de la taula, va picar contra el radiador i va caure sota la taula. Va empènyer la cadira cap enrere amb el cul, va ficar-se sota la taula i va allargar el braç per caçar el dau amb la punta dels dits. No va calcular bé la distància ni l’energia i va aixecar-se abans d’hora topant fortament amb el cap a la taula. Per un acte reflex va tornar a ajupir-se i va tapar amb el palmell de la mà la zona que havia rebut el cop, en un acte instintiu de quan l’espècie humana evitava que se li escapés l’ànima pel nyanyo. Va aixecar-se, ara sí, calculant bé la distància. Va bramar com un ant en zel i va agafar la taula per un cantó, d’una revolada va fer-la girar emportant-se per davant les cadires. Després li va tocar el torn a la nevera: va estimbar-la a terra mentre les portes s’obrien i uns tomàquets de sucar rodolaven fins els peus d’en Marc. Va aixecar el peu i va esclafar-lo mentre proferia un altre bramul animal. No parava de cridar i d’escrutar amb la mirada d’un guepard tot el seu voltant. Va anar fins la saleta i va agafar el televisor que va ser catapultat a l’instant cap a l’aparador amb tota la cristalleria dels diumenges. Espantat per l’estrèpit causat, un petit gos petaner va saltar del sofà i va sortir corrents per entre mig de les cames d’en Marc. Aquest va voler caçar-lo per la cua però no ho va aconseguir, la frustració va fer que cridés encara més fort i que la seva cara s’inflés encara més tenyint-se de vermell. Va arremetre contra el sofà a cops de cossa i va agafar una butaca que va tirar pel balcó. Prèviament havia trencat a cops de puny tots els vidres de les finestres. Va sortir del menjador deixant darrera seu un munt de vidres trencats esquitxats i cortines esqueixades amarades de sang. Va obrir la porta d’entrada i d’una revolada va sortir. Va obrir-la amb tal força que les xarneres no van suportar el retrocés i van esclatar deixant caure la porta blindada a pes mort al replà. Baixava les escales colpejant la barana amb el colze, el puny, el maluc. Ni tan sols les bústies metàl·liques li van passar per alt, les va abonyegar a cops de cap obrint-se un trau al front del qual li regalimava un reguer de sang que se li ficava als ulls. Amb la mirada enterbolida i tenyida de vermell va empentar una dona gran que passejava el seu gosset. Es va poder sentir com s’esberlava l’ancià maluc contra la vorera mentre el quisso bordava a en Marc com si estigués posseït. Això el va enfurismar més. Les venes del coll s’havien inflat tant que li embotien la gola i li costava respirar. Va fer un brogit mirant el cel i amb la visió tenyida de vermell i deixant un rierol de sang es va arrencar la roba a estrebades. Va córrer cap a un cotxe aparcat i va destrossar els parabrises, els retrovisors, les finestres, el capó, els para-xocs… fins i tot va rebentar les rodes a queixalades en les quals va deixar de record, enganxades al neumàtic, dues incisives i una premolar. El següent cotxe va patir la mateixa sort. I tots els que va trobar al seu pas. No parava de cridar i esquitxar de sang tot el seu voltant amb els moviments epilèptics i enèrgics del seu cos en extenuant tensió. Amb el gest totalment desencaixat va avançar pel carrer fins arribar a una avinguda principal. Va apartar una nena que duia una nina entre els braços d’una bufetada. La nena va rebotre contra la paret i va quedar estesa vora d’un portal. El següent desgraciat va ser un comercial de pa sucat amb oli que portava un vestit barat que no se li ajustava al cos. Va caure amb les dues tíbies esmicolades de la cossa que li va donar en Marc. Va acabar en un carreró sense sortida. No cal dir que els cubells de les escombraries que es van crear en el seu camí van servir de projectil contra els vianants. En veure la paret del final va aturar-se, va panteixar encara més fort, va cridar al cel completament nu i ensangonat i va arrencar a córrer en direcció al mur. El soroll sec del seu crani trencant-se va retronar per tot el carreró. Va aixecar-se de cop sense sentir cap dolor i va continuar colpejant amb el cap contra el mur. Una i altra vegada. La sang esquitxava tot els voltants. Petits trossos d’os rebotaven al paviment. I cridava, bramava segant les seves cordes vocals. En cert moment va caure enrere i va exhalar el seu últim alè. El cervell se li escolava pel front i es barrejava amb la sang de la cara fins formar a terra un petit bassal amb grumolls.